Critiques

Paisatges Interiors

Canano planteja una confrontació entre la percepció real i la memòria visual, entre allò que és realitat viscuda i allò que és record per tal d'universalitzar l'entorn quotidià. Paisatges interioritzats del Penedès i també racons estimats de Finlàndia, vistes de carreteres i autopistes desertes, escenaris de pobles a la llunyania, paratges tenebrosos de boscam... les seves pintures palesen el do que té per transformar qualsevol escena, lloc o indret en una vivència màgica, sempre gràcies a una ullada subjectiva capaç d'escorcollar en les profunditats de la corporeïtat. Una constant en la seva obra és l'absència de l'home del que només en queda la remembrança de la seva presència, la petja que restade la seva existència.

Però, tot el misteri i l'enigmatisme de les seves escenes transcorre amb la llum del dia o del capvespre, captant tothora la relació que s'estableix entre el temps, l'atmosfera i la il·luminació de l'instant que li pertoca. Especial protagonisme és el que atorga als cels; uns cels majestuosos, ennuvolats i a voltes tempestuosos, tenyits d'uns tons càlids i que adopten, sovint, unes formes fantasmagòriques que amaguen configuracions surreals que cal anar descobrint, com ara imatges amagades d'animals mitològics (dracs, llops, gossos, meduses...). Com aquell joc dels infants que consisteix en veure imatges capricioses que adopten els núvols i els cúmuls, de la mateixa manera entre les seves nebuloses abstractes es poden entreveure paisatges de somnis.

La voluntària limitació i moderació cromàtica imposada vol respectar el conteniment de l'ambient que l'acompanya. És com si totes les banalitats i futilitats de la vida mundana es retiressin davant la importància de l'espiritualitat. Ocres, sèpies, grisos, negres, amb algun rogenc, conformen la seva austera paleta. Per això, l'interessa més els valors que els colors, justament per la seva capacitat de suggeriment i d'evocació i no pas per la força d'expressió per sí mateixos.

Una altra constant del seu treball pictòric és la profunda malenconia, la suau tristesa i llanguiment que infon a les seves escenes subratllades per una atmosfera vaporosa que submergeix els espais en una quietud a temporal, greu i continguda. El càlid i delicat intimisme que interpreta en els seus temes és en realitat un pretext per desenvolupar tot un univers emocional, carregat d'ecos poètics, ressonàncies introspectives i recolliments interiors que detenen el temps. Un viatge cap a un camí a vegades ple de cruïlles, amb direccions contraposades que ens fa dubtar la direcció a escollir. És la seva una pintura de silencis, de memòries i de records. Una obra que valora la presència i l'absència, el ple i el buit, la representació i l'al·lusió, i en definitiva, la vida i la mort. Una confrontació bipolar per crear aquesta condició il·lusòria, que és el que vol transmetre l'artista amb la seva recerca de l'absolut. El pas endavant que ha fet el nostre artista significa deixar enrere moltes coses, es desprèn de moltes càrregues estètiques i formals per quedar-se només amb el laconisme, la simplicitat, l'austeritat i la crua severitat formal amb la finalitat de transmetre els seus estats personals.

Joan Gil Gregorio

Membre de l'Associació Internacional de Crítics d'Art

Universos Paral·lels

Pintor nascut a Torreperogil, Jaén el 1959, d'arrels andaluses, però penedesenc de cor, que -com molts altres creadors d'avui- no pot pensar en una altra activitat que l’estrictament pictòrica. Són artistes - sobretot els sorgits artísticament en la dècada dels anys 80 - que arrosseguen tota una tradició pictòrica, esdevenint els hereus directes de llenguatges tan arrelats al nostre país com ho han estat l’informalisme dels anys cinquanta, la nova figuració o l’hiperrealisme. La poètica de la matèria, la manipulació i la sedimentació dels diferents materials emprats participa del concepte propi de l'informalisme matèric, tendència que ha marcat tota una generació de joves creadors espanyols.

Canano reprèn la tradició matèrica per incorporar-la com a orografia del suport pictòric. Tractats com a pell adobada, l'artista materialitza els seus fragments de paisatges en evocacions denses que acumulen molta consistència textural i una profunda arrel històrica. A base d'irregulars gruixos de massilla damunt fusta estesos a base de pentinar-los sobre el suport per obtenir relleus i textures, pinta amb acrílic temes d'un cert realisme màgic. Amb subtils pinzellades poc sucoses, intentant que el rastre i l'empremta no siguin perceptibles, va construint i definint les seves composicions. Pintura tractada com a mapa, com a pell i com a espai de confluència entre matèries i colors; un treball d'una incontestable afirmació pictòrica. Amb una dicció molt assossegada i plàcida, la seva veu és tàcita i lacònica i la seva expressió empra les paraules necessàries, fent-ho amb un to baix per no destorbar la pau existent.

Capaç de perpetuar moments efímers i transformar allò més familiar en un paratge estrany. 

Les seves obres no conviden a la simple mirada, sinó que ens condueixen a la contemplació, ja que la mirada pot ser absent i ràpida, mentre que la contemplació exigeix recolliment i reflexió. Lluny de la visió ràpida que caracteritza la societat contemporània de les comunicacions, amb la velocitat i superficialitat amb què sovint es tracten, l'obra de Canano ens introdueix en una vivència estètica que demana reeducar la contemplació, la introspecció i les sensacions. Unes composicions -enquadrades dins d'un realisme màgic - que parlen per elles mateixes i no necessiten de teories, ni de justificacions literàries, ni tant sols d'explicacions. En un temps tan saciat de reflexions teòriques, de pautes narratives que ens volen fer veure el que no hi ha, les obres de Canano arriben a l'espectador directament, carregades d'evocacions. 

L'art ha de ser capaç de despertar la imaginació, aquella capacitat creadora de la ment que ens permet viure altres realitats. D'aquí la seva grandesa que ens obre les portes a altres mons i ens permet de passejar- nos-hi per obtenir noves sensacions.

Joan Gil GREGORIO
Membre de l’Association Internationale des critiques d’Art

Esséncies

La relació entre l’home i la tècnica no és neutre: sempre en surt un resultat que pot ser tant fascinador com destructiu. Només cal pensar en l’ambivalència de l’energia nuclear. De totes maneres, hi ha molts efectes sorgits d’aquesta relació que ens passen inadvertits i desapercebuts, que donada la seva –aparent– insignificança resten en l’oblit i no deixen una empremta perenne en el temps. D’aquesta manera, contemplant les obres que donen forma a l’exposició “Essències”, Canano ens atorga la possibilitat d’experimentar quelcom que d’una altra manera resultaria impossible; la possibilitat d’experimentar l’aturada del temps. Una aturada necessària –davant del temps fugitiu– que ens permet presenciar allò més essencial i pregon de l’existència.

Marc Illa i Toni Porras
Filòsofs